Tipping is not a city in China
.
26.5.09
24.5.09
El Republicanisme de Zp
Llegint les reflexions de ZP sobre l'avortament i sobre la seva concepció del que és la lliure decisió d'una nena de 16 anys embarassada, recordava aquests dies quan Zapatero, volent-se armar ideologicament, es declarava seguidor del Republicanisme de Philip Pettit. Aquest republicanisme es construeix sobre la voluntat de superar la distinció popularitzada per Isaiah Berlin entre llibertat positiva (o de l'autodomini) i la llibertat negativa (de la no-interferència). Aquesta oposició hauria confós la fonamental diferència entre interferència i dominació, que és interferència arbitraria en les decisions d'altri i precisament per això l'autèntica amenaça a la seva llibertat política.
Veient l'enorme interès que té Zapatero en evitar la interferència dels pares en les decisions de les seves filles adolescents embaraçades, es fa evident que el seu republicanisme s'assembla el de Petitt tan com el patriotisme constitucional d'Aznar al de Habermas. Perquè el que molesta a ZP no és ja la possibilitat que els pares puguin obligar la seva filla a abortar o a no fer-ho, sinó el simple fet que hi tinguin alguna cosa a dir. Alguna cosa més a dir-hi que la seva millor amiga o el seu company de festes. Paradoxalment, el discurs de Zp hauria incorporat el més absurd dels vicis retòrics liberals, el de creure que les decisions autònomes són decisions no condicionades i tot i així existents. Mentre Petitt, i evidentment no és aquesta una de les seves aportacions, hauria entès que pensar la llibertat com a no-interferència no serveix per pensar la llibertat política, Zapatero hauria fet un pas més entenent que serveix, com a mínim, per no pensar la política, per no pensar la crisi, per no pensar la grip i per seguir sense pensar el paper de la familia en una societat que es pretengui democràtica.
.
Veient l'enorme interès que té Zapatero en evitar la interferència dels pares en les decisions de les seves filles adolescents embaraçades, es fa evident que el seu republicanisme s'assembla el de Petitt tan com el patriotisme constitucional d'Aznar al de Habermas. Perquè el que molesta a ZP no és ja la possibilitat que els pares puguin obligar la seva filla a abortar o a no fer-ho, sinó el simple fet que hi tinguin alguna cosa a dir. Alguna cosa més a dir-hi que la seva millor amiga o el seu company de festes. Paradoxalment, el discurs de Zp hauria incorporat el més absurd dels vicis retòrics liberals, el de creure que les decisions autònomes són decisions no condicionades i tot i així existents. Mentre Petitt, i evidentment no és aquesta una de les seves aportacions, hauria entès que pensar la llibertat com a no-interferència no serveix per pensar la llibertat política, Zapatero hauria fet un pas més entenent que serveix, com a mínim, per no pensar la política, per no pensar la crisi, per no pensar la grip i per seguir sense pensar el paper de la familia en una societat que es pretengui democràtica.
.
Article publicat a El Matí.cat
22.5.09
El metal siente añoranza
Los reyes del mundo son viejos
y no tendrán herederos.
Los hijos mueren ya de niños,
y sus pálidas hijas entregaron
al más fuerte las enfermas coronas.
El vulgo las trocea para hacer monedas,
el nuevo señor del mundo
las dilata en el fuego para hacer máquinas
que sirvan rugientes a su voluntad;
pero la dicha no está con ellas.
.
El metal siente añoranza. Y quiere
abandonar las monedas y ruedas,
que le enseñan una vida pequeña.
Y de las fábricas y las cajas fuertes
retornará a los filones
de las montañas, cuyas fallas
se cerrarán nuevamente tras él.
.
y no tendrán herederos.
Los hijos mueren ya de niños,
y sus pálidas hijas entregaron
al más fuerte las enfermas coronas.
El vulgo las trocea para hacer monedas,
el nuevo señor del mundo
las dilata en el fuego para hacer máquinas
que sirvan rugientes a su voluntad;
pero la dicha no está con ellas.
.
El metal siente añoranza. Y quiere
abandonar las monedas y ruedas,
que le enseñan una vida pequeña.
Y de las fábricas y las cajas fuertes
retornará a los filones
de las montañas, cuyas fallas
se cerrarán nuevamente tras él.
.
Rainer Maria Rilke. Libro de la peregrinación
.
.
17.5.09
Neopolítica
Si l'home és definit com un animal polític no és en realitat perquè sigui un animal social. La formiga, per exemple, és un animal social que no coneix cap tipus d'organització social com el de la polis. Tampoc és, en realitat, perquè sigui l'únic animal capaç de viure en un tipus d'organització social com el de la polis. L'home és també l'únic animal capaç de gratinar els macarrons al forn i no se'l coneix com a animal que-gratina-els-macarrons-al-forn. Quan Aristòtil definia l'home com a animal polític posava la mirada en la més alta realització possible de les capacitats humanes. A la polis, l'home és capaç d'unir-se amb els altres homes a través de les més elevades de les capacitats humanes; el pensament i la parla. Però la polis no és qualsevol ciutat. La polis és un tipus determinat de ciutat, amb un funcionament econòmic determinat i amb una arquitectura determinada. Una arquitectura que reserva als ciutadans un espai que els és propi, l'espai on els afers polítics tenen lloc. Aquest és un espai d'aparició, on els ciutadans es troben cara a cara amb els altres ciutadans. Un espai d'igualtat, on les jerarquies existents en l'espai familiar hi són inexistents, i de llibertat, on no es coneix l'esclavitut del treball de subsistència. Un espai on hi regna la veracitat, que no sent veritat és com a mínim voluntat de.
Fa uns quants segles que l'home no viu en polis. Fa uns quants segles que l'home no coneix aquest tipus d'organització social, aquest tipus de ciutat que reserva un espai a la llibertat, la igualtat i la més alta realització de les capacitats humanes. Fa uns quants segles que l'home no coneix la política propiament dita, sinó únicament l'administració dels afers de l'Estat. Ara, que des dels fans d'Obama fins als de Rosa Díez, se'ns presenta internet com l'espai d'una nova manera de fer política, ara que es parla d'una política 2.0 i aquesta es presenta com la solució a gairebé tots els problemes que afecten la democràcia representativa, des de la manca de democràcia fins a la manca de representativitat passant per la manca de relació entre polítics i ciutadans. Que internet es presenti com l'espai propi de la nova política és paradoxal no només perquè internet no sigui un espai, sinó perquè a intrnet ningú dóna la cara, perquè a internet no hi ha res semblant a una aparició pública sinó una constant ocultació o, com a mínim, una publicitat limitada, un ensenyar la poteta, i perquè, com diu Arcadi Espada, a internet tot és mentida fins que es demostri el contrari.
El control dels polítics i de les seves polítiques i partits és potser la més elevada tasca que ens pertoca com a ciutadans, però el control dels polítics no és encara política.
Fa uns quants segles que l'home no viu en polis. Fa uns quants segles que l'home no coneix aquest tipus d'organització social, aquest tipus de ciutat que reserva un espai a la llibertat, la igualtat i la més alta realització de les capacitats humanes. Fa uns quants segles que l'home no coneix la política propiament dita, sinó únicament l'administració dels afers de l'Estat. Ara, que des dels fans d'Obama fins als de Rosa Díez, se'ns presenta internet com l'espai d'una nova manera de fer política, ara que es parla d'una política 2.0 i aquesta es presenta com la solució a gairebé tots els problemes que afecten la democràcia representativa, des de la manca de democràcia fins a la manca de representativitat passant per la manca de relació entre polítics i ciutadans. Que internet es presenti com l'espai propi de la nova política és paradoxal no només perquè internet no sigui un espai, sinó perquè a intrnet ningú dóna la cara, perquè a internet no hi ha res semblant a una aparició pública sinó una constant ocultació o, com a mínim, una publicitat limitada, un ensenyar la poteta, i perquè, com diu Arcadi Espada, a internet tot és mentida fins que es demostri el contrari.
El control dels polítics i de les seves polítiques i partits és potser la més elevada tasca que ens pertoca com a ciutadans, però el control dels polítics no és encara política.
Article publicat a El Matí.cat
16.5.09
10.5.09
Ètica per a laics
La magnífica editorial Katz acaba de publicar en forma de llibret una conferència de Richard Rorty titulada "Una ética para laicos", amb presentació de Gianni Vattimo.
Rorty se situa en la tradició utilitarista de John Stuart Mill, i en la línia de pensament que l'uneix amb filòsofs com Santayana, James o Jürgen Habermas i des d'aquesta posició rebutja la pretensió, pròpia tant de creients com de molts ateus, de trobar un fonament ferm i inamovible pels nostres posicionaments ètics. Com deia Daniel Gamper al seu blog, "Rorty desmunta les pretensions de resoldre els conflictes bàsics des d'una suposada perspectiva angèlica". Es rebutja que l'alternativa entre postures morals contraries pugui ser resolta fent referència a criteris neutrals, que puguin trobar anclatge en discursos com els del dogma religiós o el iusnaturalisme que només pretesament serien objectius. Així, Rorty aposta per donar una descripció respectable del terme relativisme, presentant-lo com la negació d'un fonamentalisme que creu que "els ideals morals només són vàlids si es fonamenten en la realitat*", i per una ètica que no coneix altra obligació moral que la "d'anar alternativament ajudant-nos a cumplir els nostres desigs, arribant així a la màxima felicitat possible".
Des de postures oposades i des de valoracions contraries sobre les seves bondats, Rorty i Ratzinger coincideixen en el fons en afirmar que el relativisme és a la base de les societats democràtiques. Em sembla més aviat que les nostres democràcies (i la Declaració d'Independència americana, fonamentada sobre l'autoevidència d'algunes veritats i uns drets inalienables n'és exemple paradigmàtic) es constitueixen en uns dogmes que ja no estem en disposició de defensar. Diria, per tant, que l'ètica relativista (utilitarista, discursiva, etc...) no és capaç de fonamentar el sistema polític sobre el que pretén justificar-se.
.
Coda: En estas condiciones el liberalismo es algo que sobrevive en las instituciones, pero no parece que tenga arraigo ni en los corazones ni en las inteligencias de los ciudadanos.
.
Rorty se situa en la tradició utilitarista de John Stuart Mill, i en la línia de pensament que l'uneix amb filòsofs com Santayana, James o Jürgen Habermas i des d'aquesta posició rebutja la pretensió, pròpia tant de creients com de molts ateus, de trobar un fonament ferm i inamovible pels nostres posicionaments ètics. Com deia Daniel Gamper al seu blog, "Rorty desmunta les pretensions de resoldre els conflictes bàsics des d'una suposada perspectiva angèlica". Es rebutja que l'alternativa entre postures morals contraries pugui ser resolta fent referència a criteris neutrals, que puguin trobar anclatge en discursos com els del dogma religiós o el iusnaturalisme que només pretesament serien objectius. Així, Rorty aposta per donar una descripció respectable del terme relativisme, presentant-lo com la negació d'un fonamentalisme que creu que "els ideals morals només són vàlids si es fonamenten en la realitat*", i per una ètica que no coneix altra obligació moral que la "d'anar alternativament ajudant-nos a cumplir els nostres desigs, arribant així a la màxima felicitat possible".
Des de postures oposades i des de valoracions contraries sobre les seves bondats, Rorty i Ratzinger coincideixen en el fons en afirmar que el relativisme és a la base de les societats democràtiques. Em sembla més aviat que les nostres democràcies (i la Declaració d'Independència americana, fonamentada sobre l'autoevidència d'algunes veritats i uns drets inalienables n'és exemple paradigmàtic) es constitueixen en uns dogmes que ja no estem en disposició de defensar. Diria, per tant, que l'ètica relativista (utilitarista, discursiva, etc...) no és capaç de fonamentar el sistema polític sobre el que pretén justificar-se.
.
Coda: En estas condiciones el liberalismo es algo que sobrevive en las instituciones, pero no parece que tenga arraigo ni en los corazones ni en las inteligencias de los ciudadanos.
.
* és així que entenc alguns comentaris crítics a l'article que l'altre dia vaig escriure sobre la reacció d'ICV a les paraules de Benet XVI suggerien que de la estadísticament provada eficacia dels preservatius se'n podia seguir una norma ètica sobre el seu ús. Com si a les caixes no només s'hi poguéssin incloure indicacions sobre la seva col·locació sinó també sobre quan i amb qui cal fer-los servir.
.7.5.09
Heidegger, el zorro
Sostiene Heidegger, muy orgulloso: "La gente dice que Heidegger es un zorro". Ésta es la verdadera historia de Heidegger, el zorro.
Había una vez un zorro tan poco astuto que no sólo caía continuamente en trampas sino que no sabía siquiera reconocer la diferencia entre una trampa y una no-trampa. Este zorro tenía otro punto débil. Había algo que no andaba bien en su pelaje y por ello se hallaba completamente privado de una protección natural contra las inclemencias de su vida de zorro. Luego de haber pasado toda su juventud en las trampas de otros, y que no le quedara en su espalda, por así decirlo, ni siquiera un jirón de su propio pelaje intacto, nuestro zorro decidió retirarse completamente del mundo de los zorros y se abocó a construir una madriguera. En su terrible incapacidad por reconocer las trampas, aun teniendo una increíble experiencia, el zorro tuvo una idea totalmente nueva y sin precedentes entre los zorros: se construyó una trampa como madriguera, entró en ella, la hizo pasar por una madriguera normal -no porque fuera astuto sino porque siempre había pensado que las trampas de los otros zorros eran sus madrigueras- y luego decidió volverse astuto a su modo y montó para los otros zorros la trampa que había construido y que era adecuada para él. Esto demuestra una vez más cuán ignorante era este zorro en cuestiones de trampas: ninguno entraría en su trampa porque él estaba dentro de ella. ¿Por qué una trampa para zorros -especialmente si había sido construida por un zorro con mayor experiencia en trampas que cualquier otro- no debería estar a la altura de las trampas de los seres humanos y los cazadores? ¡Evidentemente porque esta trampa no se veía lo suficiente como una trampa! Y así a nuestro zorro se le ocurrió embellecer su trampa y colocar por encima de ésta señales inequívocas que decían claramente: "¡Venid, venid todos! Ésta es una trampa, la trampa más bella del mundo". De ahora en más estaba claro que ningún zorro terminaría en esta trampa sin querer. Pese a ello, muchos fueron, porque esta trampa era la madriguera de nuestro zorro y si se quería verlo en la madriguera, en su casa, era necesario entrar en su trampa. Naturalmente, todos excepto nuestro zorro podían salir: era exactamente de su medida. Pero el zorro que vivía en la trampa decía con orgullo: "Caen todos en mi trampa, me he convertido en el mejor de los zorros". E incluso esto era verdad: nadie conoce la naturaleza de las trampas mejor que quien ha estado en una trampa toda su vida.
.
Había una vez un zorro tan poco astuto que no sólo caía continuamente en trampas sino que no sabía siquiera reconocer la diferencia entre una trampa y una no-trampa. Este zorro tenía otro punto débil. Había algo que no andaba bien en su pelaje y por ello se hallaba completamente privado de una protección natural contra las inclemencias de su vida de zorro. Luego de haber pasado toda su juventud en las trampas de otros, y que no le quedara en su espalda, por así decirlo, ni siquiera un jirón de su propio pelaje intacto, nuestro zorro decidió retirarse completamente del mundo de los zorros y se abocó a construir una madriguera. En su terrible incapacidad por reconocer las trampas, aun teniendo una increíble experiencia, el zorro tuvo una idea totalmente nueva y sin precedentes entre los zorros: se construyó una trampa como madriguera, entró en ella, la hizo pasar por una madriguera normal -no porque fuera astuto sino porque siempre había pensado que las trampas de los otros zorros eran sus madrigueras- y luego decidió volverse astuto a su modo y montó para los otros zorros la trampa que había construido y que era adecuada para él. Esto demuestra una vez más cuán ignorante era este zorro en cuestiones de trampas: ninguno entraría en su trampa porque él estaba dentro de ella. ¿Por qué una trampa para zorros -especialmente si había sido construida por un zorro con mayor experiencia en trampas que cualquier otro- no debería estar a la altura de las trampas de los seres humanos y los cazadores? ¡Evidentemente porque esta trampa no se veía lo suficiente como una trampa! Y así a nuestro zorro se le ocurrió embellecer su trampa y colocar por encima de ésta señales inequívocas que decían claramente: "¡Venid, venid todos! Ésta es una trampa, la trampa más bella del mundo". De ahora en más estaba claro que ningún zorro terminaría en esta trampa sin querer. Pese a ello, muchos fueron, porque esta trampa era la madriguera de nuestro zorro y si se quería verlo en la madriguera, en su casa, era necesario entrar en su trampa. Naturalmente, todos excepto nuestro zorro podían salir: era exactamente de su medida. Pero el zorro que vivía en la trampa decía con orgullo: "Caen todos en mi trampa, me he convertido en el mejor de los zorros". E incluso esto era verdad: nadie conoce la naturaleza de las trampas mejor que quien ha estado en una trampa toda su vida.
.
Hannah Arendt
.
.
3.5.09
ICV contra el realisme papal
Diria que no es pot superar aquest problema del Sida només amb diners, tot i que aquests siguin necessaris; però si no hi ha ànima, si els africans no ajuden (comprometent la responsabilitat personal), no es pot solucionar aquest flagel distribuint preservatius; al contrari, augmenten el problema.
Entenc que aquestes paraules hagin pogut incomodar els nois d'Iniciativa, que han decidit presentar una Proposició no de Llei al Congrés per reprovar-les. Ho entenc no només perquè és la capacitat de patir aquestes petites incomoditats el que els garanteixen el sou, sinó perquè també a mi, que treballo gratis i m'incomodo baratet, em van molestar. Em van molestar perquè contradeien les meves propies conviccions, aquelles que Herrera posa en boca del sentit comú per afirmar que "l'única via possible i lògica per aturar la Sida a l'Àfrica és l'ús del preservatiu" i que "les declaracions irracionals del Papa s'aparten del que defensa la comunitat científica internacional i és una mostra de gran irresponsabilitat". Però precisament per això no em van molestar tan com llegir, pocs dies després, l'article The Pope might be right, d'Edward Green, on el científic i investigador en salut pública de la Universitat de Harvard afirma que "l'evidència empírica demostra que el Papa té raó" i que, a diferència de països com Tailandia o Cambodja, la promoció de l'ús del condó no ha ajudat a rebaixar el nombre de nous contagis a l'Àfrica.
A mi aquestes notícies m'incomoden de la mateixa manera que saber que no n'hi ha prou de canviar el President dels Estats Units per acabar amb la guerra i la tirania al món, que no n'hi hauria prou de donar el meu sou a una ONG per acabar amb la fam a l'Àfrica, o que no n'hi hauria prou de condonar el deute extern de tots els països que en tenen per acabar amb la pobresa. Com, de fet, m'incomoda que tampoc n'hi hagi prou d'escriure cartes al diari per convertir Cuba en una democràcia exemplar, que tampoc separar la brossa en bossetes de colors sigui suficient per dominar el clima o que fer portar els periodistes davant la senyu no sigui suficient per garantir que un Conseller d'Interior faci bé la seva feina.
Entenc les incomoditats dels noiets d'ICV perquè són precisament els seus enemics existencials els qui més han fet per lluitar contra el Sida a l'Àfrica; l'església catòlica a través de les missions i George W. Bush a amb el pla PEPFAR. I les entenc perquè jo també voldria ser capaç de solucionar el problema del Sida a l'Àfrica fent callar el Sant Pare i repartint milions i milions de condons per tots els africans amb trempera matinera, perquè sóc gandul de narius i jo també aspiro a un món tan fàcil d'endreçar com la meva agenda, però si malgrat la mandra alguna cosa crec haver tingut temps suficient d'aprendre és que quan la realitat ens contradiu l'error acostuma a ser nostre.
Article publicat a El Matí.cat
2.5.09
1 de Maig
.La Edad Moderna trajo consigo la glorificación teórica del trabajo, cuya consecuencia ha sido la transformación de toda la sociedad en una sociedad de trabajo. Por lo tanto, la realización del deseo, al igual que sucede en los cuentos de hadas, llega en un momento en que sólo puede ser contraproducente. Puesto que se trata de una sociedad de trabajadores que está a punto de ser liberada de las trabas del trabajo, y dicha sociedad desconoce esas otras actividades más elevadas y significativas por cuyas causas merecería ganarse esa libertad. Dentro de esta sociedad, que es igualitaria porque ésa es la manera de hacer que los hombres vivan juntos, no quedan clases, ninguna aristocracia de naturaleza política o espiritual a partir de la que pudiera iniciarse de nuevo una restauración de las otras capacidades del hombre. Incluso los presidentes, reyes y primeros ministros consideran sus cargos como tarea necesaria para la vida de la sociedad y, entre los intelectuales, únicamente quedan individuos solitarios que mantienen que su actividad es trabajo y no un medio de ganarse la vida. Nos enfrentamos con la perspectiva de una sociedad de trabajadores sin trabajo, es decir, sin la única actividad que les queda. Está claro que nada podría ser peor.
Hannah Arendt. La condición humana
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
