Entre dues aigües

López Tena ha dit que "la postura política de SI és clara, ETA és un obstacle per a la lliure determinació del poble basc i, per tant, s'ha de dissoldre immediatament". En un comunicat, SI diu que les seves raons per condemnar ETA són dues: "condemnem l'ús o amenaça de la violència al servei d'objectius polítics, per immoral i per ser un obstacle per a la llibertat del poble. Per les dues raons, demanem a ETA que abandoni definitivament les armes". Deixant de banda la qüestió principal, que és si un país que viu sota l'amenaça terrorista pot realment "determinar-se lliurement"o "autodeterminar-se", el problema del comunicat és que aquestes raons no poden mantenir-se a la vegada. O es condemna ETA perquè la violència és immoral, independentment de si afavoreix o no la "lliure determinació del poble basc"; o condemem a ETA per ser un obstacle per a la "lliure determinació del poble basc", independentment de si fa o no fa ús de la violència. Que són dues postures irreconciliables ho demostra el fet que fins fa ben poc molts creien que el País Basc seria independent gràcies a la violència d'ETA. Cal triar. La segona opció és terrible, perquè condemna per igual tots els "agents socials" (en abertzale) que obstaculitzen l'històric camí del poble basc cap a l'autodeterminació; siguin víctimes o botxins. La primera opció és noble, però no permet satisfer les passions de tots aquells seus electors entusiasmats amb el recent catalan tour de Bildu, pressumpte exemple de democràcia. Aquest discurs entre dues aigües de part de l'independentisme s'ha demostrat políticament rendible, però no només és lògicament absurd sinó moralment repugnant. 

Como diría alguien a quien aprecio mucho, cuando el progresista plantea un cambio, el conservador pregunta: ¿Es que no estamos suficientemente mal?

El progresista confía más en la historia que en la naturaleza; el conservador teme más a la naturaleza que a la historia. La diferencia me aprece que está hoy más viva que nunca.

 G.Luri

El liberalisme assetjat

Ian Buruma no només defensa que els liberals, en un sentit transatlàntic del terme, tenen valors ferms, principis o conviccions, sinó que aquests són suficients per defensar les bondats de la democràcia liberal de l'amenaça dels seus enemics. La democràcia liberal i el pluralisme no necessiten més defensa que la defensa i el manteniment de les lleis que garanteixes la llibertat i la pluralitat en les democràcies liberals i plurals. Però per garantir, no només la suficiència, sinó la permanència d'aquestes lleis, es necessita, com a mínim, una majoria de liberals tolerants, amb aquests valors ferms, principis i conviccions. Una majoria de ciutadans disposats a ser fidels i obedients a les lleis del país, fins i tot quan aquestes no són les lleis que ells haguéssin preferit. Una majoria de ciutadans que entenguin que "els ciutadans no necessiten compartir els mateixos valors en les societats pluralistes, però han d'acatar les mateixes lleis". L'esperança que ciutadans que no comparteixen els valors que Buruma presenta com a propiament liberals, la tolerància i la moderació, actuin de forma tolerant i moderada és difícil de justificar. El màxim que es podria esperar és que un entorn majoritariament tolerant i moderat afavorís la promoció de la tolerància i la moderació amb més èxit del que un entorn de fanàtics afavoreix la promoció del fanatisme. Però la propia naturalesa de les virtuts liberals de la tolerància i la moderació fa sospitar que potser això sigui esperar massa.

Com deia Chesterton i recordava Lippman: "Modern society is intrinsically insecure because it is based on the notion that all men will do the same thing for different reasons (...) To expect that all men for all time will go on thinking different things, and yet doing the same things, is a doubtful speculation. It is not founding society on a communion, or even on a convention, but rather on a coincidence. Four men may meet under the same lamp post; one to paint it pea green as part of a great municipal reform; one to read his breviary in the light of it; one to embrace it with accidental ardour in a fit of alcoholic enthusiasm; and the last merely because the pea green post is a conspicuous point of rendezvous with his young lady. But to expect this to happen night after night is unwise...."